Corrà Eugenio Poeta e musicista

Corrà Eugenio, 96 ani (non nin mosa nancia 80!), poeta de granda ispirazion, l’è straordinari ancia come musicista, semper presente a tut le feste col so orgen (fisarmonica) tra le man. El già la musica e l’armonia entel sanc, entel zervel, enti sentimenti, con gran spirit de dedizion ala zent, che el vet contenta en tante ocasion: sagre, feste, ma ancia riunion de comuni, de pro loco, en tante ocasion. Recordi che l’ai sentù ancia mi tante bote, l’è bon de tirar su l’umor, el spirit: el rende tuti contenti e pleni de bon umor cole so poesie e le so sonade. L’Eugenio l’è propi en grant artista che el trasmet la voia de viver, de zerciar de star contenti en mez ala zent, de recordar la storia dei paesi, dele familie dela val, dele asociazion, el già grandi meriti e autretant se puel dir dele so poesie e cianzon, plene de sentiment e voia de voler ben ala zent e ala osa val. Na poesia eccezionale la recorda i vecli tempi, canche la zent la se voleva ben, canche le persone le se fermava a zacolar, ma pu de tut a tegnir su el morale de aidar entel umor, entel spirite de zerciar semper calche soluzion par i problemi che la vita la crea semper. Eugenio el conta i ritmi umani del viver, come se godeva de puec, e come se zerciava la sodisfazion en familia, sia par aidar i familiari, ma pu de tut par stargi dria ai popi, ai zonati, ai zoni, e chesto l’è sta bon de realizarlo ancia entà poesia: enti versi pleni de armonia, de ricordo dei bei vecli tempi, dei raporti umai, de amicizia e de familiarità che gera en scasi tut i paesi, le familie, le asociazion. A lezer le so poesie, epar de tornar a viver la paze e l’amor che gera ente familie: e par chei che già na zerta età, come mi, se riviu i ritmi umani sia del laoro, che dela familia, che dela amicizia. L’Eugenio l’è ancia brao de descriver i paesi, i paesazi entorna, l’amor par la natura e la voia semper bona de laorar, de aidar, de star ensema ala zent, entorna ai paesi e ale ciase. La zent la se sentiva plena de sentiment e de amirazion, par bosci, monti, ciampagne ancia se la cogneva semper laorar, e tant de pu de ades.
A lezer l’Eugenio resta engrant godiment, ma ancia en grant strani dela vita vera, dei sentimenti profondi, del godiment dela natura e dela vita en familia. Da emigrante el già en grant strani de la Val de Non, che el la descriu con versi propi ecezionali, ma con autertant sentiment e pasion el descriu el mont Ozol che noi dela terza sponda (da Cignou a Brez) el gen entel cuer, ma che tuti i gi vuel ben parchè sel vè da tut la val e l’è considerà la montagna sacra dei Reti, i primi nonesi anteati.
I POPI DA ‘N BòT
A mi me par che i popi da ‘n bòt
i era tant pu contenti
ancia se non gèra tant da metter sota i denti.
A chel temp gèra ben puèc
ma popi e pope e se contentava listès,
bastava engot e calche inzegn
per farse i zuègi e nar sui slpazuèi.
Le strade le era de tera o salezà
ma se coreva descouzi ca e là,
dala clonzura fin zo ale frone
i popi a sclapi come le tòle.
Dopo mesa, besper e rosari
a star sul segrà no gera orari,
con en zevel dal paruèl o dala bot
el paraven avanti endria fin che niva nòt.
Zugiaven tant ai ièseri e misuraven cole carte
ma se descouzi no eren, el feven cole s-ciarpe.
Faven piz e cof, gi tiraven soldi ai vuevi
Entant che le gialine le li feva nuevi.
Scondilièver e corer dria
l’era sempre ‘na grant alegria.
La festa faven ura con chei da Romal
ma se ‘l lo seva nòs pare el me dava con en pal.
A zèrta pora zent feven ancia calche dispèt
e dopo naven a ciasa de corsa sota ‘l let.
L’auton se nava a scodizar
e en ti luègi gran slitade
sule strade tute englazade.

Zerte sere calche veclòt
el contava storie longe fin dopo mezanòt,
el le diva tanto ben
che le durava tut l’invèrn.
No gèven ne zine ne television
ma me divertiven listès con pasion.
A chel temp me ranzaven da scolari
Senza compiuter ne zelulari.
Ades empar tut campioni
con chel balon e chi botoni.
Ancia le pope le gèva ‘n bel dafar
cole bambole de pèza e a bòte reciamar,
le fava ziri tondi e ancia am-salam
na longia coa le feva, tegnendose per man.
Bei chi tempi senza malizia ne astuzia,
tuti credeven a San Nicolò e a Santa Luzia,
autre bèle robe se feva de sigur
eren contenti al sol e ancia al scur.
Ancuèi i popi no i na mai asà
I già de tut e no i losa,
co l’andazo de ‘sti tempi
me sa che i popi i è men contenti.

BELA VAL
Lè ben ora che tuti i sapia
e senza avergin a mal
che ‘n mez a tanti monti
gè la pu bela Val.
A dir che l’è pu bela
i è tanti che i lo sa
spezialment la zent da fuera
che ven d’invern e ancia d’istà.
I furesti i se domanda:
che giarala mai de nom
po’ i varda su le ciarte
e i lèz: l’è “Val di Non”.
Dala Roceta ale Palade
su dal Roen fin al Maslon
tut chel che vedes
l’è “Val di Non”.
Tanti paesi e bele montagne
se le varda da lontan
bos-ci e pradi con tanti pomari
su par erti e zo al plan.
Tut en ziro l’è enzì bel
dapartut g’è ‘n bel Ciastel
tanta zent la pasa e dis
ci l’è propi ‘n paradis.
Nonesi tuti
ci no sen sula luna
ma ‘n t una Val
che l’è na fortuna.

