DANILO CRISTOFORETTI “La poesia del brao poeta nones da Nan”
Danilo Cristoforetti di NANNO (Ville d’Anaunia), dopo esserse diplomà stampador litografo, la pasà na vita en mez ai libri, l’era caputurno alla Mondadori de Cles. Semper attivo: entel volontariato, responsabile dal calcio giovanile, enta Pro Loco, presidente dala Scuola Materna de Nan e semper disponibil par al so paes. El Danilo lè apposionà de montagna, amante dala natura e gi plas el silenzio e la tranquilità. Giè semper plasest lezer e chesto i la portà a scriver poesie en talian e dialet: l’afferma che “El dialet lè amor par le nose orizin”. Le so poesie le è plene de versi straordinari; de ricordi de vita, dela vera relizion e del beneser che la crea denter de noi. Grazie Danilo, par le splendide poesie e par la pasion par el so paes e la so val.
I custodi del paes: L’è en splendido ricordo de sti ani canche i vecli, o meio i non pu zoni e za da temp en pension i se giatava sule bancete entel plaz daosin ala fontana, en puec en tuti i paesi. El Danilo el se recorda spezialment chei che se encontrava entel plaz endoche ruava i ultimi razi del sol dela ziornada e gi nava dria ancia l’ombra del ciampanil. Enfati el sol l’era fort e lusent e empareva che el fades luser persin el salezà. Ma i zerciava ancia l’ombra dele ciase, spezialment en calun che se recordava dele gran zacolade dei vecloti d’en bot, che noi geva autri svaghi. E chesti de ades i geva ancia strani d’en bot. Canche en puec al bot, el sol el nava zo dria ai monti i vecloti i se dirizeva vers la so ciasa e no i seva e no i se rendeva cont che l’era i custodi del paes, come sti ani, canche en gi n’era tanti vers sera sule bancete al ombra del ciampanil.
Ricordi che torna en ment: El Danilo ensema a arcanti de la età i à pensà de giatarse, come sti ani, a zacolar e i s’è sentudi propi come enti tempi pasadi su na bora de pomar. N’è nu fuer de tuti i colori, spezialment a recordar i tempi pasadi con en bel strani, ancia se i era pleni de malani. Gi niva en brigolor (forse entel stomec) e na gran voia de combinar vergot, magiari ancia calche dispet. Ogni tant i combinava ancia calche malan, ma però el poeta el recognos che alora coi so amizi i era propi diauleti ma ancia se i è deventadi en puec vecloti, i se la grigna come i feva an bot, parchè i è contenti de eser da Nan.
Propi bela e plena de sentiment l’è la poesia La Madona de la pontara. El da en consili prezios a chei cha pasa davanti ala Madona de la pontara sora a Nan. Par chei che va a pe, po’, i gi consiglia de fermarse, de dir calche Ave Maria, spezie par chei che crezeva che giabia pu bisogn. La Madona la è entel ciapitel, a metà pontara sora a Nan. El dis el Danilo: “se gia semper bisogn de aiut, ancia par parar via calche cros”. El già propi reson, el consilia po de dir na orazion ala Madona e de far na zenuflesion e conzederse en moment de riflesion, par goderse del splendor dela statua dela Madona e dei pensieri de gratitudine e de contemplazion, ancia se a bote “no va tut ben”. Ma le orazion e la gratitudine le va semper ben: la Madona la me proteze semper.
I custòdi del paes
Na domèngia sul finir dè l’ istà,
‘l paes entortolà dal stòf,
‘l silenzio l’era perfin sfacià,
nancia ‘n ciagn s’ entiva bofàr.
‘L sol lusènt ‘l feva pasamàn
a l’ombre che s’ moveva,
de plover n’ gen disèva,
‘l salegià ‘n pareva parlas,
os portade dal vent,
ancia ‘l ciampanìl l’era content.
‘L nos mont plen de gènt,
senza savèr ‘n dò pogiar,
‘n pareva ‘n formigiar.
Sentàdi su n’ bancèta,
a l’ombra de ciantòn de n’ ciasa,
doi veclòti i ciacolava,
rivèder robe de stiani,
i geva ancia strani.
S-ciampa via ‘n cia temp,
l’usor semper de men,
‘l sol và a pousar,
i veclòti no i gia pù n’got da dir,
el dì lè sul finir,
encòi senza savèr i-èra
custòdi del paes.
Ricordi che torna ‘n ment
En dì come tanti
sentàdi su nà bora de pomar,
me sen mesi a ciacolar,
a ricordar i ani pasadi
mai desmentegiàdi.
Ne nu fòr de tuti i colori,
ognun gèva la soa, da racontar,
segur gera ancia en poc de strani,
adès che sen plèni de malani.
Listès contenti per chei bei momenti,
gevèn el brigolòt, pronti a combinar vergòt,
l’era sol calche dispèt, semper fat en dialèt.
Calche malàn el sautava ben fora,
cante bote i me sciaùzava,
ma semper svelti a destregiàrse per sciampar.
No gera po’ autre distrazion,
sciambi per farme perdonar neven ancia a funzion,
‘n zì ciapaven dal Paroco la benediziòn,
la me serviva da proteziòn.
Se neven masa for dal semlà,
el me ciapava per el colèt,
alora prometeven de far en fiorèt.
Nen fati tanti de fiorèti, asà i’era i dispèti,
adès che sen vècleti… eren propri dei diaolèti,
ma come alora me la grignan,
contenti de eser da Nan.


La Madona de la pontara
A metà pontara de Nan,
gè ‘n ciapitel de la Madona,
can ge pases d’avanti de prèsa
girite da chèla e fage ‘n saluto,
verastis che vas via pù content
e te sentes pù ben.
Se vas su a pè, fermete
di ‘n Ave Maria
per ci che vos ti
chel già bisogn de ‘n protezion
grazie a la to orazion.
L’è contenta la Madona
ma ancia ti,
se già semper bisogn de aiut,
per leviar calche cros.
Prima de narten varda ‘n giro
la beleza de la to val,
la richeza che la già
e che la te a dat,
e con en poc de umiltà,
fai ‘n genoflesion
per ‘n moment de riflesion,
e con ‘l cor portege ‘n bel fior,
ancia se a bote
no va tut ben
dige grazie lo stès.

