Dina Larcher, la poetessa de Romen

Dina Larcher, la poetessa de Romen

Dina l’è na poetessa de Romen plena de spirit, e bona de cantar i vecli tempi come se i vives propi ades, con versi e rimele che le laia enciantadi. Tante poesie de la Dina le descrive i paesi, le vecle fontane e le botege dei artesani.

En gran merit l’è ancia chesto: lezendo le so poesie en par de viver i laorieri d’en bot, de no star par i monti coi brozi, i ciavai o i muli, ensema ai ciaradori; en par de tornar endria e ve-der la zent d’an bot.

Digi chesto parché, come la Dina, scasi coscrite, en vivest noi autri, che eren popi, o pope, zoni o zone dopo la IIa ghera, propi tut chel che la Dina l’a conta ente poe-sie, sia cheste che publician, sia tante autre che le fa propi en bel cadret de come se viveva fin zirca 30 o 40 ani fa. 

Empar emposibil che i nosi vecli, de La Val de Non, ma ancia del Trentin in zenerale i sia vive-sti, i abia laorà e strusià come la conta la Dina: con gran fadige, senza paze e senza n’amen de pousada.

Da boni nonesi el laoro l’era la vita: laorar, laorar: auter en Val de Non no g’è da far!

El ciarador

Sti zoni de ades forsi no i sà

chel che voleva dir sol carantani fà

e pol darse che poc lontan da cì,

che i ciarador noi sapia nancia

chel che vol dir.

Calcun che a fat ca vita,

che i giè ancor e sigur

no i a desmentegià le fadige de alor.

Sto laoro sel feva sol d’invern,

col fret e co la neu.

I levava che l’era amò not.

i taciava i ciavai a la ciareta

le feune entant le meteva en tel prosa-c

na thermos de cafè, calche micheta,

na simenthal e na boza en vin.

Zo bas, su la ciareta, la biava,

el fen par el ciaval e dren lumin.

Na cobla de ciavai, n’om, na ciareta

l’apuntament zo en font al paes

e po’ en fila indiana,

amò endromenzadi i taiava el bosc,

i traversava i pradi

e po’ su par el mont a tirar ensema

legni fin che nideva not.

I tornava coi lumini za empizadi

straci, sfinidi, semper englazadi.

En piat de minestroni li sc-audava zo

doi zacole en famllia a saludar i amizi

po’ subit a dormir,

la not l’era curta e la sgolava via,

e la doman el laoro i li spetava su a meza via.

Co l’era de le machine el laoro l’è cambià

no gè pu ciaval, ciarete e ciaradori

ma meio anzi, parchè no ge saros

pu enzun  che faros zerti laori.

Semper de corsa

De corsa semper de corsa

la pressa la na ciativa consiliera

che la te fà desmentegiar la doman

chel che è stà dit la sera.

Semper de corsa, su, zo, avanti endrè,

no torse nancia el temp

per beverse en caffè en presa 

en poc de colazion

e po’ a en tei pradi e fermarse

a mezdì per mandar zo en bocon.

E ancia chel de corsa parche el fen l’è sec

e no vegnia en temporal propi ades.

L’istà gè el sol che sugia for i reumi,

d’auton gè i pomi da coir,

apena la coidura l’è ruada

ge la sort da torse for de strada.

Con la scusa che i anziani i è en pension

i ven usadi en ogni ocasion.

Ma lagiant e largo ai zoni dentene

na calmada  prima che Chel su sora

el ne faia la clamada.

Trovantene ogni tant, godente na pousada

en fin dei conti ne la sen meritada.                                                                                            

Presepi sclet

Fate de tera, figure da ’mbot

da s-ciatole vecle tirade fuèra sta not:

a forza ’n pasar ’n tante man

le bieze parade ’n cà  e ’n là ogni an

le a perdù ci na zata o ancia na recla.

Arcanti pastori i già bisogn de na ferla,

i va via svergoi e ’n puèc i s-giamberla:

nancia un che ’l sia restà del tut bòn.

E ancia Zusepe l’a pers  ’l baston

l’è io con na man par aria

e l’autra a scorlòn,

’n anzelot su le aute de la capana

avelì, ’l stenta a ’ntonar ‘l so “Osana”,

e i Mazi  i ensomia a pori laori

i é restati senza bestiam,

ciavai e ciamei:

al prim gi mancia l’inzens,

la mira l’è nada fuér de man

al secont; l’ultim dei trei l’a perdù i ori.

’l va ‘n vanti plan plan:

l’è sta forsi i famei

sparidi co ’l lionfante e con i buei.

’N mez a sto disastri e sto ambaradam

me par scasi enzun puél metergi man.

Eco però che zo ’n font al baùl

picia su la Madona entriegia,

tuta bela co ’l so mantel, 

la s-ciauda ancia par noi ’l Bambinel:

che fante de tut sto rebalton,

tegnintel da man,

che ‘l vegnia ancor bon!

Caterina Dominici